15 de setembre del 2017

DIA 5: Eilean Donan + Plockton + SKYE

Deixem enrere Drumnadrochit, un nus turístic estratègic tant per a explorar el tumult del llac Ness com per a descobrir serenament altres delícies de la vall del Glen Affric. Oportunament esmorzats en el menjador comunitari del nostre Hostel, resistim en el perímetre del Llac Ness, insinuant, de reüll, mirades còmplices amb el nostre amic Nessie: ‘don’t stop believin!’



Ens espera potser el castell més icònic de tota Escòcia... Pràcticament estrenem l’aparcament de l’emblemàtic Eilean Donan, envoltat d’aigua i muntanyes, veritable símbol de les Highlands, de fotogènia extrema; imprescindible.



Fixem en la retina una postal inoblidable: una fortalesa impressionant, bucòlica, fascinant, romàntica, robusta, melancòlica i impertorbable, emparada per una corona de boira densa, i emmarcat per un loch de blau intens i un teló de núvols d’un gris pervers i tenebrós. Sensacional!


Creuar l’estret i captivant pont de pedra és rendir-se a la seva història i a noves perspectives fascinants. Descobrim els espais oberts als visitants (en l’actualitat és la residència privada del clan McRae!) i deambulem meravellats per passadissos entre sales i muralles. Martí i Arnau complementen la visita amb un altre divertit repte infantil de ‘hidden objects’!


Ens desviem, encara mig estabornits i aclaparats, al racó de pensar i reflexionar de Plockton... en oportú regateig a l’esvalot turístic habitual que pateix el Castell. En aquest poble misteriós, de curioses terrasses jardí abocades al Loch Carron, es respira una tranquil·litat màxima... malgrat tractar-se d’un diumenge d’estiu (ni puc imaginar-me el cru hivern). Un flaix: ¿algú ha agafat la cafetera i tot el menjar que hi havia dins la nevera?... catxis, s'ha quedat al Hostel.


Aquest poble recòndit, on sobreviu inexplicablement una remota i destartalada red cabin phone, fou l'escenari de l'exitosa serie procedimental dels anys noranta Hamish Macbeth...


Tornem a la civilització, ja impacients per creuar l'imponent Skye Bridge, disposats a examinar a fons l'illa Hèbrida més màgica i espectacular. El tast inicial de reconeixement el dediquem a la ciutat portuària de Portree, on omplim rebost per dos dies, revisem la reconeguda estampa multicolor del port, i recalem en l'acollidor pub The Isles Inn per a degustar la cervesa local Red Skye, inspirada en els 'Red Cuillin hills', joia hereva de la cervesera Isle of Skye Brewing.



A les afores de Portree, ja de camí a la península de Trotternish, ens aturem per a dinar dins del nostre xalet compacte de fusta. Wigwam Holidays ens ofereix una deliciosa cabina enmig d'un paratge natural impressionant; 'luxury glamping on Skye!'


El neguit ens empeny a revelar immediatament els prodigis naturals que ens envolten. Estem a punt per a escalar l'emblemàtica i concorreguda formació geològica de l'Old Man of Storr, una de les icones més representatives de l'illa..., però la boira, el vent, i sobretot la pluja, malauradament aborten l'excursió que ni preteníem completar (en teníem prou a distingir la silueta dels inconfusibles pinacles de lluny). 'Scottish weather style...'



Mantenim l’itinerari previst, malgrat la pluja constant, fins al mirador als penya-segats de Kilt Rock: uns plecs a la roca, d’origen volcànic, que recorden els colors de les faldes escoceses... El preciós salt d’aigua (a dos-cents metres d’alçada!) de les Meat Falls complementen una panoràmica salvatge impressionant.



Seguim voltant la península fins al Castell de Duntulm, que pren el lideratge a Copenhague com a nova fita més septentrional que mai haguem trepitjat... encara que sigui de rebot, per no poder atacar l’espectacular meravella geològica del Quiraing (un paisatge molt inspirador que Ridley Scot va escollir per al seu film imprescindible Prometheus!).



A Duntulm no hi ha castell sinó runes d’una fortalesa amb un passat turbulent i terrorífic. El caminet que ens hi acosta és magnífic, en els límits del territori escocès, quasi desplomat al mar, exhibint-se a les illes Hèbrides Exteriors, i sotmès a la parsimònia impassible de simpàtiques ovelles scottish blackface disseminades pel camp.



Les carreteres d’Skye són tan precioses com desesperants, a estones infinites rectes, a estones odiosos serpenteigs, però sempre estretíssimes i amb continus tobogans; amb la necessària complicitat dels passin places, que permeten el trànsit intermitent en doble sentit tot i obligant als conductors (i copilots...) a un exercici permanent de precaució i estratègia, que en definitiva ens priva de poder contemplar relaxadament l’exquisit entorn.


Els habitants perpetus de les Highlands, que es reparteixen el territori amb les ovelles, són les vaques autòctones peludes i resistents que irrompen per les carreteres exhibint seu serrell tant cool...


Revisem, des de l’exterior, la recreació d’unes cases tradicionals de l’illa abordant el perímetre de l’Skye Museum of Island Life, i tanquem la ruta circular posant rumb a la curiosíssima extensió de capriciosos turonets agrupats en l’entorn del Fairy Glen.



El Fairy Glen és una vall de fades: màgic i inexplicable. Un munt de turons en miniatura, suaus i arrodonits. És un paisatge inimaginable, un racó d’experimentació, on la Natura va decidir improvisar lliurement amb un Picasso desconcertant.




Hem patit i suportat el clima d’Skye, en bucle de Sol i pluja permanent, amb resignació i bon humor: ‘four seasons in one day’. Refugiats al nostre peculiar bungalow, amb la calefacció a tot drap!, sopem i fem balanç d’un dia excepcional. Demà: més!





Enllaç a:







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada