cinc cèntims: DIA 2: EDIMBURGH

Surto del llit furtivament amb la intenció de coronar en solitari el turó volcànic i escarpat d’Arthur Seat cap a les set del matí, per a contemplar una albada inoblidable... però el menda no ha ajustat l’hora del mòbil i em llenço a l’aventura en la foscor més absoluta de quarts de sis de la nit. Un error de càlcul patètic que he confirmat en arribar a casa, just quan s’insinua l’albada. En resum: un periple en penombra, amb la única companyia d’un vent criminal.

Després d’aquest despropòsit absurd i ridícul per Edimburgh em convé esmorzar per a resoldre els extrems de la concorreguda Royal Mile: el Palau i Abadia de Holyrood (també el polèmic Parlament de l’arquitecte català Enric Miralles) per una banda, i el Castell per l’altra.

Decidit: al Castell no entrarem!, tants altres visitarem que no volem perdre entre torres i salons el valuós matí que tenim per davant... Així que abandonem la densitat turística que s’aplega al voltant de la fortificació per a escapar contracorrent penya-segat avall cap a la New Town.

Els Princes Street Gardens són la millor teràpia de distensió… la serenitat i verdor d’aquest extensíssim parc ens retorna el somriure i la placidesa i ens garanteix alhora una visió privilegiada del tradicional One O’Clock Gun.

Encertem, en l’epicentre de la Royal Mile, amb la millor taula d’un referent ‘Classic Pub of Britain’: el Deacon’s Brodies Tavern (en al·lusió al personatge del doctor Jekyll i el señor Hide, novelat per l’escocès Louis Stevenson), on m’aventuro amb l’insòlit haggis mentre en Martí s’estrena amb el clàssic ‘fish and chips’.

‘No one under 18…’: ni Sandy Bell’s Pub, ni Oak Tree, ni Jazz Bar, ni Frankenstein, ni Elephant House… res d’ambient ni folk escocès. Severíssims i massa radicals amb els menors d’edat dins la majoria de pubs... Jo m'escapo amb mi mateix al silver tour de l'Scotch Whisky Experience mentre altres repeteixen gustosament al National Museum...

Més tard ens reconciliem de nou amb la ciutat donant voltes en la monumental Big Wheel aixecada al costat de l’Scott Monument... I allà mateix, ben a prop del luxós Hotel Balmoral (on certifiquem que el seu rellotge avança cinc minuts per a evitar pèrdues de tren en l’estació ferroviària de Waverley!), ensopeguem amb una fira cervecera ‘family friendly’ d’extensa representació artesana local... capricis del destí.

Última aturada a la misteriosa Grassmarket, un dia escenari d’execucions publiques i avui recer de pubs i restaurants on reservar, literalment en el nostre cas, ‘l’últim glop’ a la ciutat; per això triem el restaurant The Last Drop com a evocador i macabre establiment on segles enrere es permetia als presoners condemnats a la forca una última consumició.