'QUI VA INVENTAR LES PARAULES?'

Ahir vespre... allargassats de nou en aquest adorable llitet infantil, encara coberts per un agradable jaç protector, compartíem la rendició inevitable, el ritual que ens acompanya al merescut descans i al feliç somni... Però en la serenitat i placidesa d’aquella suggeridora penombra, indefugible, en Martí m’assaltà amb un dubte sobrevingut, que em desvetllà:

‘Papa...’ – preguntà en Martí- ‘Qui va inventar les paraules?’ Llarga pausa: ‘...segur que Déu va crear dues persones perquè inventessin les paraules de Roma, de Copenhage, d’Itàlia...’ –seguia en Martí amb la seva tesi- ‘¿...però com parlaven aquestes dues persones entre elles? Crec que la primera paraula que devien inventar va ser ‘dinosaure’, perquè són molt antics...’

No hi ha rèplica ni contrarèplica, ni maniobra ni reacció... només perplexitat i admiració. Ho he redactat íntegre, el més literal possible... En Martí, alliberat d’aquest neguit transcendental, s’ha deixat abraçar finalment pels braços de Morfeu... però aquí un servidor, encara atordit, segueix donant voltes a una exposició magistral i d’una lógica irrefutable al per què de tot plegat, en una reflexió curiosa, tant surrealista com fonamental. Ell fa estona que dorm, jo encara no...