7 de març del 2017

'SABADICO' A SARAGOSSA

Hem adoptat un Diego Marcilla a casa... un convidat excepcional per a l’aperitiu dominical: una Castel torrada sorprenent nascuda a les fonts impossibles de la Serra terolenca d’El Pobo, a mil set-cents metres sobre el nivell del mar...


L’he rescatat del compendi cerveser de l’Alacena de Aragón (on la industrial local Ambar ofèn...), en plena artèria turística de Saragossa. Però, permeteu-me..., que la història comença molt de matí: travessant un xàfec monumental i el meridià de Greenwich abans d’aterrar a Saragossa, en una escapada intempestiva de tres hores i quart amb cotxe. Enrere hi deixem també l’ascensió a la Panadella, el pas per la inhòspita plana de Lleida i l’àrida regió dels Monegros (ah!, i el toro supervivent d’Osborne, autèntica icona publicitària i símbol de l’Espanya més rància...).

Aparquem en les entranyes subterrànies de la cèntrica plaça d’España, per a delectar-nos a la xocolateria Valor amb l’esmorzar que ens mereixem... i brindar, alhora, amb el veritable reclam i al·licient del viatge: la millor companyia possible!


No hi ha Saragossa sense la monumental Basílica barroca del Pilar, que s’alça imponent, gustosament encaixada entre el nucli històric de la ciutat i el riu Ebre. Ens perdem en l’interior de les seves naus colossals, en plena litúrgia, fins a divisar la menuda i venerada estàtua de la Mare de Déu del Pilar dins de la Santa Capella.



És un gust deambular per la concorreguda plaça que acompanya la Basílica, i distreure’s amb l’escultura de la bola del món o amb la popular font de la Hispanitat. Ben a prop del fotogènic campanile tort (a l’estil venecià) resisteixen les muralles romanes de l’època de l’emperador Cèsar August..., que sembla supervisar el trànsit de la clientela davant del mercat central de la ciutat, d’exquisida estructura clàssica en ferro i pedra, tant suggerent...





...com l’aperitiu que provoquem, a les portes del prometedor entramat de carrers estrets farcits de locals de tapes i ambient festiu del barri d’El Tubo.




Després del dinar-homenatge, contundent, en aquest cèntric i oportú menjador reservat del primer pis... resolem el tour (i la digestió) per la ciutat creuant el ‘bronx’ saragossà fins al parc de Bruil... I tornarem al centre per la riba de l’Ebre, que remuntem mentre llancem pedretes al riu...





Concloem la nostra visita llampec en l’emblemàtic Gran Café Central, per a acomiadar-nos definitivament a la plaça d’España. En resum, una trobada tant fugaç com deliciosa... per a riure, compartir, i projectar plans de futur immediat... Genial!



Però la fortuna (com les desgràcies) mai no venen soles: el nostre deliciós beuratge adoptiu, en Diego Marcilla, ha vingut fantàsticament acompanyat a Barcelona... i el nou inquilí, per descomptat, es mereix un altre post exclusiu...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada