En la vessant prepirinenca de la província de Barcelona, a dues passes de Berga, s’amaga l’antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera que, suspenent els esports d’hivern per manca de neu, impulsà de rebot l’allau de famílies 'pixapins' amb aversió absoluta a les pistes, forfaits, remuntadors i sobretot a les odioses multituds addictes.
Així que ens hem satisfet a gust baixant per les pendents amb trineu... El primer descens em serveix per a avaluar riscos i precaucions necessàries (que els trineus els carrega el diable!), i l’enèsima pujada i baixada per a extenuar-me incomprensiblement (que demà matí corro la Maratest!). Tant bé ens ho passem bé i riem damunt la neu que m’oblido de la meva insensatesa...
Ens allunyem tant com podem del Coll del Sant Crist, a 1836 metres d’alçada, per a trobar un racó prou íntim per a donar vida al nostre ninot de neu. Martí i Arnau, tant experimentats amb castells de sorra, s’apliquen avui a consciència amb la neu: primer el cos i després el cap... El més divertit és dibuixar-li la cara amb dues pinyes als ulls, una pastanaga al nas i una branca com a boca. La resta d’accessoris també són ben divertits: xapes de cervesa com a botons d’abric i una divertida bufanda al coll.
Última baixada amb trineu, de comiat... i aperitiu damunt la neu. I encara hi falta l’últim plat (i mai millor dit)..., típicament berguedà, el que demanem al restaurant Els Roures, una degustació sensacional d’entrants calents d’hivern: patates emmascarades, pèsols negres i blat de moro escairat!
Enllaç a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada