L’autenticitat de la Cursa prescindeix de sofisticacions: ni homologació formal de la distancia, ni cronometratge amb xip, ni línea de sortida i arribada…, perquè tot és més senzill pels qui simplement ens agrada córrer. L’objectiu és completar aquest magnífic i exigent traç entre el cim de Montjuic i el del Tibidabo, emprenent la marxa davant del fossar del Castell de Montjuic (just en aquest canvi d’orientació del paviment que simbolitza la sortida), per a creuar perpendicularment Barcelona fins a gaudir dels darrers metres als peus de les emblemàtiques atraccions del Tibidabo.
La Cursa de l’Amistat, com molts ja sabem, és un llop vestit de xai... perquè els seus insòlits setze quilòmetres comprenen un descens maliciós fins a l’avinguda Paral·lel, un llarg desgast en suau pujada fins a la Ronda de Dalt, i una escalada mortífera per la carretera de Vallvidrera fins al cim del Tibidabo. El perfil de la Cursa és cent per cent explícit...
Així que, compte!, estem ben avisats; més encara quan distingim de reüll el perfil del Temple del Tibidabo, que just s’insinua en l’horitzó, mentre baixem per l’avinguda de l’Estadi, tan fresquets i somrients com encara estem... Aquesta singular visió, preciosa i esgarrifosa alhora, només la distraurem en creuar-nos amb Goku’s, Naruto’s, Pikachu’s i tants altres visitants disfressats de personatges manga que avui espremen l’últim dia del multitudinari Saló anual. Res a dir: cada boig, com nosaltres guanyant metres pel carrer de Lleida, amb el seu tema...
El segon tram dibuixa un tall precís a la plana barcelonina. Una secció inèdita en el sofert asfalt d’aquesta ciutat saturada de curses populars, que ens permet anar guanyant metres pel carrer d’Entença, per a creuar l’avinguda Diagonal per sota del centre comercial l’Illa i enllaçar amb Major de Sarrià fins a culminar l’ascens dins l’entramat urbà en la sortida vuit de la Ronda de Dalt.
Tantíssims voluntaris donant ànims..., s’agraeix!, com l’avituallament imprescindible en l’atac final a Sarrià. Però la tortura final encara és més salvatge: atacar el cim per la carretera de Vallvidrera! Puja i puja, i serpenteja diabòlicament, regalant-nos a canvi unes vistes meravelloses, com fa poc més d’una hora, però des de l’angle oposat...
Creuem per fi aquest nucli penjat de la serra de Collserola, esquitxat de torres modernistes i edificis aixecats amb antigues fortunes, per a enfilar definitivament cap al Tibidabo! Deixem a l'esquerra la Torre de Collserola, i l'Observatori Fabra a la dreta... Encara resseguim desesperadament el perímetre del parc d'atraccions, també el del fabulós i prohibitiu hotel de luxe de La Florida... fins a coronar el parc... on hi accedim oportunament pel Camí del Cel, encara desert de famílies i cridòria infantil.
El passadís d'arribada és fantàstic, com l'avituallament i obsequis que rebem dels nombrosos voluntaris (el servei mòbil de guarda-roba també és impecable...). Un altre deu per als organitzadors de l'exigent Cursa de l'Amistat, en un dia radiant. Mira per on he creuat la meta en cinquanta-tresena posició, amb un temps final d'1:17':19''. Em sobren motius per a estar satisfet... malgrat ara hauré de tornar a casa ben carregat. L'any que ve, tornaré a fer la clàssica cua al carrer Gayarre de Sants... i ho faré amb molt de gust! Llarga vida a la Cursa de 'Tots Sants'!
Enllaç a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada