Per a molts, a tres setmanes de la gran cita, és l’excusa perfecta per a autoavaluar-se. Popularment la Maratest es consolida com la última tirada llarga abans d’afrontar la Marató. Per això avui no es contemplen les marques personals sinó el ritme i estratègia de cursa, en funció dels objectius que es persegueixin el proper 15 de març.
El centre comercial Màgic Badalona acull magníficament el servei de guarda-roba, vestidors i dutxes, a més del taulell de lliurament de dorsals (només dues propostes de millora, ‘peccata minuta’: fer més visibles els cartells indicatius dels números que atén cada filera, i fer una comanda superior d’imperdibles).
Tants bons propòsits m’he imposat per avui, que a l’hora de la veritat quasi no en compleixo cap. Un guió escrit amb la millor de les intencions, previst per a seguir-lo aplicadament, i me’l passo pel forro només creuar la línia de sortida. La proclama, a priori, reclamava una ‘primera volta i mitja amb el cap i la resta amb les cames’; que hauria de traduir-se amb un plàcid acompanyament a la llebre de ritme 5’20’’ (objectiu Marató a 3h45’) fins, com a mínim, el quilòmetre 25. Però a qui no li ha assaltat mai el dimoniet de la consciència disposat a capgirar la pròpia voluntat?
En calent, les cames s’han desentès de la consigna acordada i s’han avingut d’inici amb la llebre de ritme 5’00’’ i, per a més despropòsit, quan ja havia assimilat aquesta nova velocitat, un sobtat i inoportú episodi de bogeria trenca la treva signada al pas pel quilòmetre 20 i dóna encara més gas a un atac kamikaze incomprensible.
Malgrat l’intent de suïcidi, encara posseït per una força malèfica i perversa, creuo la línia de meta amb un temps final de 2h28’47’’ i la sensació, tot i el llarg esprint suïcida, de què avui sí, justament avui, podria continuar corrent (reduint alguna marxa) una bona estona més. Potser el peatge del temut mur m’hagués aturat els peus uns quants metres més enllà... qui ho sap? Francament, després de topar-m’hi de morros l’any passat a l’alçada del quilòmetre 36 de la Marató, enguany faré tots els possibles per a estalviar-me’l i evitar ensopegar-hi de nou... Tant fàcil és de dir...
La Maratest, el nom no enganya, es nodreix de clientela maratoniana (en versió debutant o repetidora) i aspirants a Mitja en la modalitat de 15 quilòmetres (quasi una tercera part dels inscrits!). Diguem que traslladar la Maratest a l’abril seria sepultar-la absurdament i diluir-la en l’atapeït calendari runner.
Però a molts, aquest banc de proves perfecte de cara a la Marató ens permet gaudir a més de molts altres al·licients intrínsecs a la pròpia cursa: qui no s’ha sorprès amb l’original adhesiu inclòs a la bossa del corredor? o amb la inconfusible i saborosa fragància que s’escapa pels finestrals de la destil·laria modernista de l’Anís del Mono? qui no s’ha meravellat amb el tram de cursa ran de platja per l’exquisit passeig marítim que ressegueix el litoral badaloní, amb la singular incursió del pont del Petroli mar endins? En comptades curses el corredors capdavanters et trauran una comarca d’avantatge; d’acord, l’anar i venir fins al Maresme és dur però ens acostuma a les tortures homòlogues de la Marató (entengui’s Meridiana i Diagonal).
A ningú més li fascina la controvertida i monumental silueta de la central termoelèctric del Besòs? Ho entendria, és més lògic deixar-se seduir pels carrers comercials del centre de Badalona, avui amb les persianes baixades; o per la llarguíssima recta de dos quilòmetres que ens apropen als inflables d’arribada, just davant de l’emblemàtic Palau Olímpic de Badalona.
Qui ha dit que la doble volta al circuit és un avorrit inconvenient? A mi em sobren motius per a gaudir-la quilòmetre a quilòmetre. Maratest, una cita ineludible, per la seva organització impecable i per la seva vinculació a una Badalona preciosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada