Ens costarà espolsar-nos la mandra, instal·lats en ple hivern
i amb la ressaca nadalenca massa recent, però la Cursa de Sant Antoni s’ho val.
Trenta-set edicions es mereixen un respecte, sobretot pel fet d’haver conjugat
amb encert les exigències d’una comunitat runner que es multiplica cada dia que
passa amb un ferm compromís i vinculació absoluta amb el barri.
Per si onze anys de la meva vida (acadèmica) no han estat
suficients, ens refugiem al pati dels Salesians, sota l’atenta mirada d’un vell
conegut petrificat a l’alçada d’on hi havia les classes de BUP...
Intento tranquil·litzar inútilment a la Lluïsa, posseïda pel
fred, rememorant l’aiguat que alguns vam patir l’any passat minuts abans del tret de sortida. Allò ho va ser una solemne putada, d’aquelles d’evasió o
victòria, i tots ho vam tenir molt clar... Però si avui diria que fa un matí de
primavera, ideal perquè en Martí i Arnau s’incorporin més tard a les curses
infantils...
Cursa de Sant Antoni, primera cursa de l’any a Barcelona, de distància popular,
nous propòsits per al 2015 i regals oportuníssims vinguts fa dues setmanes de l’Orient...
tot encaixa; per això des del tercer calaix distingeixo varietat de tèxtil lluent
i immaculat, presumiblement de Decathlon i, si m’hi dediqués, podria trobar
encara l’etiqueta penjant... però amb el preu esborrat (és un regal, però es
pot canviar, eh...).
Passen dos minuts fins que creuem l’arc de sortida,
insistint amb el ridícul intent de voler córrer quan encara no es pot. No serà
fins arribar a la Gran Via que podrem centrar-nos en un ritme constant enlloc
d’enredar-nos per boscos de cames i ser víctimes d’insensats creuaments i
avançaments suïcides. Per tant, ara ja ho sabem, dos quilòmetres d’escalfament (de
cabreig, per entendre’ns...) i vuit de cursa.
La Gran Via ens acompanya, fidel a tantíssimes curses, fins
al passeig de Gràcia, per on les persianes comercials podran aixecar-se en breu
pel fet de trobar-se en zona turística (aviat l’excepció serà que les botigues
tanquin algun diumenge, com passa amb els programes de televisió que sembla que
interrompen els anuncis; el món al revés!).
A plaça Universitat em sona el mòbil (la meva mare): ‘Venim
o no venim?’, ‘que sí, que el dia és excel·lent’ – li contesto - ‘a les 11 als
Salesians’. I sobrepassem l’avituallament, i el temple avantguardista de la
cervesa preferida d’en Martí (el logo vull dir,
perquè duu una M molt gran...) que esponsoritza la cursa, i l’equador de la prova en 25’42’’.
Entesos, no baixarem dels 50’ ni en broma, però encara la
Lluïsa opta a millor marca personal, així que mantenim el ritme (intento que li
sigui còmode i estimulant alhora) en aquest delirant zig-zag que esprem tots
els carrers del barri; també l’avinguda del Paral·lel, en la seva versió més
dòcil, fins a reescriure passos pel final del carrer Sepúlveda i, de nou, la
inevitable Gran Via. Els retalladors professionals, amb tants girs lliures de
control i cinta, aspiren avui a pujar al podi... vergonya aliena.
Urgell, de baixada, és un bàlsam ideal previ al tomb
definitiu per Floridablanca, que ataquem en sentit contrari al de la sortida.
La Lluïsa, passat Borrell, em sorprèn amb un esprint formidable, que garanteix
MMP: 51’22’’.
Però, amb permís de la campiona, encara avui queda el
millor! Les curses infantils són un clar indicatiu de la passió i gust per l’esport
de les generacions més joves. Els qui ja ho portem a la sang sabem que l’esport
és un vehicle d’enriquiment personal i de transmissió de valors, per això
iniciem als nostres fills en cada oportunitat que es presenta.
En Martí, per tant, participa en la categoria no competitiva de
benjamins. Entre concentrat i atemorit s’aplega darrera l’arc de sortida,
juntament amb els altres nens i nenes nascuts entre el 2009 i el 2010.
Amb el tret de sortida arrenca a córrer, amb un clar estil inexpert
i un cert posat d’astorament (causat pel batibull inicial i la cridòria incondicional
dels familiars) que poc a poc es converteix en somriure i gestos d’orgull i
emoció.
En total, 400
metres de recorregut entre anada i tornada; una autèntica
marató per alguns... Tots ells són uns autèntics campions, com també l’organització,
els voluntaris i la resta d’animadors, que es mereixen un aplaudiment per haver
regalat als nens i nenes una experiència molt beneficiosa d’esforç personal i
de superació de reptes...
I encara un últim grup, amb força debutants..., de
pre-benjamins. L’Arnau s’estrena en etern recorregut de 200 metres . La panoràmica
del circuit amb aquests patufets totalment estupefactes i desubicats és impagable.
L’Arnau alterna trams caminant amb altres en braços de la
Lluïsa, sempre mostrant el dorsal i cobert amb la seva divertida gorra de llana
(el xumet, ara, és innegociable). En Martí s’ha sumat eufòric a animar el seu
germà... ja em disculpareu si m’emociono, hi ha instants que valen tot l’or del
món.
La gesta es mereix una recompensa, que s’acompleix a l’oportuna fira d’atraccions
de l’avinguda Mistral, per gentilesa dels avis... Un matí d’esport en família,
sumant quilòmetres, compartint experiències, gaudint d’un matí de diumenge
excel·lent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada