4000 corredors competint amb els barris veïns, i defensant
el propi. Aquest és un dels al·licients de la popular Correbarri, tot i que no
el més preuat pels seus participants que, captivats per un recorregut ultraplà
que transcorre per vies amples i ràpides, s’estripen el fetge a la recerca d’una
més que probable millor marca personal. Quan, a més, la cursa s’encaixa dins l’atapeït
calendari runner en una època de bonança meteorològica i presumpte òptim estat
de forma de la majoria de corredors..., l’oportunitat està servida!
Els organitzadors del Correbarri (amb el benefici de l’experiència
de l’excel·lent Maratest), en només tres edicions, ja han tocat el cel. Més
enllà de la pròpia Cursa, amb escàs (o cap) marge de millora, només optaven a
matrícula dedicant-se a fons amb la Fira del Corredor..., i han fet diana!
La convocatòria per a la recollida de dorsals i samarretes ja
és sorprenent: a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, seu del patrocinador principal
de la Cursa! A la particular devoció cervesera (que sí, que acceptem Damm com a
cervesa...) se li afegeix un marc centenari i emblemàtic de la ciutat de
Barcelona
Tot i que la producció birraire va aturar-se l’any 1992, nombrosos
actes culturals i esportius s’han apoderat d’unes instal·lacions fantàsticament
remodelades, on tradició i modernitat es donen la mà, i que avui es mostren orgulloses
als participants del Correbarri. Més enllà de l’oportú photocall, llueix amb fruïció
la sala de brassatge, amb les calderes de cocció de coure originals (òbviament buides...).
Un cop a la terrassa recollirem samarreta i dorsal, i
contemplarem l’esvelta xemeneia de seixanta metres que ens transportarà
inevitablement al passat industrial de la fàbrica. I de nou a l’interior, a la
sala de màquines, un tast gratuït d’algun dels productes locals, a triar (serà una
Bock!), i la grata sorpresa d’un caricaturista que ens estampa en tres minuts...
empenyent n’Arnau cap a la meta!
L’amenaça de pluja del diumenge s’ha convertit en un matí de
més Sol que núvols i un ambient molt humit. Per la Lluïsa, l’eufòria de la Cursa
més ràpida de Barcelona (sobrealimentada per una Cursa de la Mercè de pel·lícula)
es tradueix en pressió i malastrugança (entengui’s indisposició i mal de
panxa...). No comencem bé...
El recorregut és perfecte, miri per on es miri. D’inici
resseguim el Moll de la Barceloneta pel passeig de Joan Borbó per a anar i
venir pel passeig de Colom fins a la plaça de les Drassanes. Un escalfament de
tres quilòmetres que, com preveia, no fa cap oloreta de plusmarca, així que ens
ho prendrem amb calma (sense caure en el desànim).
Al tomb de l’avinguda de Marqués d’Argentera cap al Passeig
de Picasso ens distraurem amb els bòlids que encapçalen la Cursa, i els corresponem
amb admiració, aplaudiments i crits d’ànim (ens porten més de dos quilòmetres d’avantatge!).
Ens desviarem pel passeig de Lluís Companys fins a estrènyer el grup per sota l’Arc
del Triomf (una espècie de meta volant, o de nivell de videojoc superat, que
ens recompensa amb un bonus d’energia).
Superem l’equador de la prova al carrer Buenaventura Muñoz, un
asfalt molt habituat al pas dels corredors, amb un parcial de 26’24’’. Al
passeig de Pujades recollirem una ampolleta d’aigua i, ara ens toca a
nosaltres, ens creuarem amb els que encara enfilen cap amunt. Segueix un dels
trams més grisos i ensopits del circuit (i que ens allunya del nostre objectiu):
el passeig de Circumval·lació.
Una petita pujada, fins ara inèdita, ens remunta passat el
quilòmetre set fins al llarg tram del lateral de la ronda del Litoral, per a
creuar-la al més aviat possible i resseguir-la per l’altre costat en sentit
contrari fins al passeig de Salvat Papasseit. Un segment fatídic que ha obligat
a la Lluïsa a caminar una estona i a enfonsar les poques esperances de remuntar
una proesa impossible.
El darrer quilòmetre és el bombó del Correbarri, la millor
recompensa possible, un tancament de luxe: un petit anar passeig Marítim enllà
per a girar immediatament i gaudir d’una recta gloriosa cap a la línia d’arribada,
arran de platja, amb l’hotel W com a referent inconfusible. Tot i el cataclisme
aparent la Lluïsa creua la meta amb un temps final de 55’07’’ (el que fa un
parell d’anys enrere hagués estat motiu de celebració, avui és una decepció majúscula).
És destacable l’avituallament postcursa (amb aigua, patates,
isotònic, refresc i cervesa) i l’ambient musical, d’escalfament i de feed-back
entre corredors que possibilita la plaça del Mar, totalment oberta a la platja.
El millor antídot al regust agredolç que ens ha deixat la
Cursa serà una paella de conill acompanyada d’un bon vinet i un pastís. I és
que em sembla que algú està d’aniversari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada