MARATEST 2014 - 30km - 2h35'51''

En l’anterior post feia referència a les sessions d’entrenament marcades en vermell al calendari... doncs bé, avui hi trobaríem una ics vermella gegant... perquè afronto la distància més llarga ininterrompuda (que els 30 quilòmetres del diumenge passat van incloure una pausa...) des de què vaig decidir llençar-me a l’aventura de la Marató. La Maratest badalonina (hi ha la versió d’Alcorcón...) és un cita ineludible pels qui en tres setmanes debutem en els 42 quilòmetres. Una mena de simulacre del que podria ser, un banc de proves perfecte per a reafirmar o corregir, una examen similar al del proper 16 de març, el resultat del qual serà molt significatiu (que no determinant...).

És diumenge, toca matinar, quasi per inèrcia. Mimetitzo els rituals dominicals precursa i cap a Badalona, amb prou temps d’antelació com per poder recollir el dorsal i resoldre tots els preparatius (una altra litúrgia que requereix el màxim rigor).

Als voltants del pavelló olímpic de Badalona s’ha disposat tota l’assistència i logística de la prova, com cada any, amb l’auxili del centre comercial i d’oci Màgic Badalona, just a l’altre costat de l’autopista (atenció a la immensa cúpula que corona el centre!). Badalona, que s’autoproclama capital europea del bàsquet, avui ho serà de l’atletisme. Aquella gesta personal dels 15 quilòmetres que vaig acomplir en aquest escenarien l’edició inaugural queda massa enrere. En la tercera edició participaré en la distància llarga, o dues voltes al circuit de 15..., en un circuit idèntic, amè i força pla, que ens durà fins a Montgat.

La rasca matinal ens abandonarà tan bon punt s’iniciï la cursa. Alguns escalfen sense parar mentre altres s’amunteguen a les zones on hi toca el Sol; tots pendents dels rellotges, implorant que siguin les nou. Per fi, els 3500 corredors ens ubiquem lliurement als calaixos de previsió de temps per a Marató i Mitja Marató. I, amb una puntualitat modèlica, que molts hem agraït, comença la Cursa!

L’inici, que transcorre pel polígon industrial de Badalona, és amb diferència el pitjor de la Cursa. A la colonització dels majoristes xinesos instal·lats en aquests carrers sense ànima s’hi afegeix la infausta presència de la central tèrmica del Besòs, amb les tres xemeneies com a lúgubres testimonis. Per sort nostra, abans del quilòmetre 3 donarem l’esquena a aquest marc tan deplorable per començar a gaudir: primer del port nàutic badaloní i tot seguit del deliciós passeig marítim. Només els constipats i resta de corredors sense olfacte estan disculpats de no reconèixer l’agradable aroma que s’esmuny de les sales de destil·lació de la popular fàbrica modernista d’Anís del Mono.

I seguim en paral·lel les vies del tren, amb un inesperat parcial cronometrat al quilòmetre 5. Fins ara m’he mantingut a un ritme lleugerament superior als 5’00’’, per això encara percebo en la llunyania la llebre corresponent. Òbviament la perdré de vista ben aviat, només confio que la llebre dels 5’30’’ no m’enxampi per la rereguarda. Ups...

Els propers quilòmetres, fins al 10, ens acompanyaran fins a Montgat en un empipador anar i venir on ens creuarem amb el líder de la Cursa (que ja corre en solitari) i la resta de perseguidors. Superat aquest tram, que després repetiré amb una mica més d’entusiasme, m’endinso al centre de la ciutat, encara amb molt poca presència autòctona. La lleugeresa i integritat, ara que falta poc per arribar a l’equador de la Cursa, tant a les cames com al cap és absoluta. Atenció a la recta de meta: els participants en la distància de 15 cap a la dreta, la resta cap a l’esquerra, a completar una altra volta! Temps parcial al pas pels 15 quilòmetres: 1h16’55’’.

Diuen que segones parts mai són bones. Els registres cada cinc quilòmetres confirmen que el ritme disminueix a cada parcial; profanant la màxima que insisteix en avançar ‘de menys a més’. Es tracta d’una davallada conscient i molt comprensible, que ja s’agermana de la proclama oficial de la Marató: ‘objectiu acabar, no me la jugo, endavant!’. I així, amb un parell de gels, i uns traguets d’aigua en cada avituallament (com manen els cànons), em planto al quilòmetre 25, veritable punt d’inflexió personal de la Maratest.

A partir d’aquest punt començo a avançar algun cadàver i extremo les precaucions, no sigui cas que presenti la pròpia candidatura... I certament les cames comencen a parlar per sí mateixes, insistint en la fatídica pregunta: falta molt?

Per sort, els badalonins ja s’han despertat i animen (amb certa timidesa) el darrer tram, obsequiant-nos oportunament amb un extra d’energia que el cos em demana. La recta final, de més de dos quilòmetres, se li ennuega a més d’un... Sabem que creuarem la línia de meta, però haguéssim preferit fer-ho en millors condicions. Salutació a l’speaker, molt implicat amb l’animació als corredors, i final de Cursa: 2h35’51’’.

La pregunta del milió és: i ara seria capaç de fer-ne 12 més? Francament, no ho sé. Les sensacions han estat força bones, tot i les lleus molèsties en el darrer quilòmetre. Podria continuar corrent, això és segur... com també és segur que l’estratègia de ritmes en aquesta Maratest han anat condicionats pels 30 quilòmetres. Vull creure que, en una distància superior, sabré contenir-me i ajustar, com a mínim, l’embranzida inicial. Seré capaç de rebaixar el ritme de cursa (a 5’30’’?) i mantenir-lo constant?

A partir de ja, descàrrega d’entrenaments i de quilòmetres; segons els experts, època de tapering...