Avui toca canviar el xip; no el de la bamba eh... sinó el
mental. Perquè avui em precipito a la sèrie de mitges maratons que han de
dilucidar si l’objectiu d’afrontar els 42,195 quilòmetres el proper 16 de març
és una quimera impossible o una possibilitat real.
El primer test, per tant, a Terrassa! Sí, hi ha vida
runnera, i molta!, més enllà del Barcelonès... A la capital (que comparteix amb
Sabadell...) del Vallès Occidental ens aplegarem més de 3600 corredors per
mesurar-nos en la 15a Mitja Marató Ciutat de Terrassa.
Diumenge: sona el despertador a les set del matí (a tres
hores del tret de sortida!), escarmentat per les desventures del dia anterior.
És ben cert allò de ‘el temps tot ho aclareix’: abans de les nou del matí ja
tenim (sí, he fitxat a la meva mare com a ‘running assistant’, els titulars
habituals estan indisposats...) el cotxe aparcat on pretenia. Esmorzem, llegim
el diari local, repassem els punts de trobada i passegem amb una tranquil·litat
inaudita per la zona d’avituallament, guarda-roba i serveis mèdics. Cara al Sol
(disculpeu la desafortunada expressió) s’hi pot estar, a l’ombra ni parlar-ne, per risc de congelació...
A deu minuts de l’inici de la Cursa, lluny de pretendre
temptejar a la meva mare per a que hi participi (Déu nos en guard!), envaïm
literalment la recta de sortida, on els corredors més disciplinats ultimen l’escalfament, per a fer-nos la millor de les fotos!
Amb puntualitat britànica (avui terrassenca) s’inicia
la Cursa, amb simultaneïtat d’aixecament de dos pilars per part dels Castellers
de Terrassa. Alguns observem curiosos un drone (un artefacte aeri no tripulat) que,
suposem, deu registrar la sortida des de les alçades. I, al temps de creuar la
línia de sortida, desapareix el pessigolleig de nervis i...a córrer!
Avui tampoc guanyaré la Cursa i, més que mai, m’oblidaré de
temps, parcials i millors marques personals per a centrar-me en completar els
vint-i-un quilòmetres amb dignitat, això és, en menys de dues hores. El perfil
d’alçada és molt exigent així que, per assolir l’objectiu, em convindrà córrer
també amb el cap i no exclusivament amb les cames... D’inici m’afegeixo al
tumult que acompanya la llebre d’1h45’ i, precisament coincideix amb un tram de
bonança, m’hi trobo molt còmode i lleuger. Superat el quilòmetre 3, sobrat de
cames i en previsió d’altres segments més durs que em faran baixar el ritme, m’atreveixo
a prémer l’accelerador, encara que només una marxa, fins al primer parcial dels
cinc quilòmetres, resolt a un ritme de 4’36’’ i un temps de 23’03’’.
I el pitjor de les baixades és que després toca pujar-les...
En els propers quilòmetres, quasi fins la meitat de la Cursa, s’hi amaga el
dimoni disposat a cremar-nos les cames i tirar per terra l’estratègia que ens
havíem recalcat abans de sortir. Curiosament, ara que ressegueixo una Riera de les
Arenes totalment seca, distingeixo la llebre d’1h40’’ i m’incorporo a la
nombrosa munió que estira. Aquí, aquí, aquest el meu ritme òptim, de moment. En
aquest propòsit comunitari intercanviem comentaris monosil·làbics, a mitja veu,
de suport o d’objectius personals de Cursa. I tan entretinguts anem cremant
asfalt, amb l’al·licient de trobar-me a la meva mare just abans del quilòmetre
nou, amb la missió de fer-me arribar un gel de carbohidrats que no sé ben bé
quin efecte tindrà. Sigui com sigui creuo el parcial dels deu quilòmetres, mantenint
el ritme, amb un temps de 46’46’’. I seguim!
Avorrit anar i venir de dos quilòmetres i mig per l’avinguda
de Béjar, i descens vertiginós pel carrer del Dibuixant Avellaneda. Ens
convindrà frenar perquè la corba de dreta cap a l’avinguda de l’Abad Marcet no
està peraltada, i perquè si no ho fem envestirem els animadors que es
concentren en aquest punt, com la meva mare, que ha encertat una instantània prèviament
pactada; molt bé!
Continuo sense pausa, ara cap a la Ronda de Ponent,
resseguint l’altra Riera perifèrica que circumval·la la ciutat de Terrassa. Tercer
parcial: 1h08’35’’ al pas pels quinze quilòmetres... i les cames segueixen bé,
realment bé! En breu ens endinsarem a la Rambla d’Egara, renovat eix neuràlgic
i comercial de Terrassa. Sobrepassem, en incòmode i llarg ascens, la
meravellosa antiga fàbrica tèxtil d’arquitectura modernista reconvertida en
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (per a satisfacció dels obsessionats en acrònims, MNACTEC). I de nou
al passeig del vint-i-dos de juliol, on liquidarem els poc menys de tres
quilòmetres finals, en desafortunat recorregut d’anada i tornada que ens
obligarà (encara a un quilòmetre i mig de la meta) a passar pel carril contrari
al de l’inflable d’arribada, martiritzant-nos amb els qui ja aixequen els
braços celebrant l’èxit. Amb l’únic consol de la multitud d’animadors que
s’apleguen en aquest darrer tram supero el lector de xips corresponent al
quilòmetre vint amb un temps d’1h32’27’’ (aix, el parcial més lent...). Aquí la
paparazzi s’ha doctorat ubicant-se a la mitgera del passeig i fent-me una foto
a l’anada i una altra a la tornada! Quin reportatge!
Últims metres! Com que fa estona que he superat la llebre
amiga de l’1h40’ estic convençut que la marca final ha de ser inferior. I a
mesura que m’acosto al cronòmetre distingeixo 1h35’, que just canvia a 36’, que em motiva a fer un
esprint poc habitual en mi, habitualment mancat de forces a la recta
d’arribada... Temps oficial: 1h36’35’’! Increïble, sense proposar-m’ho he
estripat la previsió més optimista. Les sensacions han estat en tot moment molt
bones i he gaudit intensament de la Cursa, i més encara amb un entrepà de
botifarra a la mà i un bon raig de vi negre consumit en porró. Em retrobo al
punt acordat amb l’assistenta de cursa més aplicada que mai hagi tingut...
felicitacions mútues i..., qui sap?, l’emplaço pel diumenge vinent a la Mitja
Marató de Granollers? o els supporters habituals ja estaran operatius?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada