7 de juny del 2013

AMB ELS GRILLS AL PARC DE L'ORENETA


El sudoku de la classe dels grills, sempre de dificultat alta, consisteix en trobar una data per a fer una activitat conjunta. No obstant, després de voltes i més voltes al calendari hem resolt una excursió al parc de l’Oreneta pel dia... 26 de maig!

La previsió meteorològica anunciava sol radiant i temperatures dalt de tot... però avui al cel només hi ha núvols i pocs indicis de millora. Es confirmen les pitjors sospites amb quatre gotes que remullen la ciutat. Poc més tard de les onze del matí ja s’han concentrat els grills convocats (a excepció de la Júlia que no trigarà massa...) a l’entrada lateral del magnífic, i sovint desconegut, parc forestal del Castell de l’Oreneta.

Si el temps ens ho permet dinarem plegats de carmanyola, per això anem carregats com a mules a la recerca d’un racó on deixar els trastos i, per descomptat, permetre l’alliberament de les feres (vegi’s grills) encara captives. L’àrea infantil escollida, que inclou una singular i concorreguda passarel·la com de cautxú, descomprimeix l’excitació inicial continguda. Recuperada la calma (ja vindran més tempestes...) decidim fer una incursió a l’exquisit circuit del tren de l’Oreneta. Alguns ja fa estona que hem sentit el xiulet d’alguna de les locomotores en funcionament... Esperarem impacients davant del pas a nivell, just abans de creuar les vies, el pas d’un tren que, tot i fer-se pregar, acabem saludant amb molt d’entusiasme.




Un cop a l’estació de tren comprem bitllets per a tothom (la rèplica de cartró és molt simpàtica i adequada) i a fer cua, que n’hi ha per una estona. Els grills s’amunteguen a la reixa, des d’on s’entretenen bocabadats amb les maniobres dels veterans ferroviaris i la sortida i arribada dels combois (avui, tots de benzina...).



Ocupem l’últim vagó del tren (i part del penúltim) en un trajecte que s’inicia amb l’inequívoc xiulet del cap d’estació. El recorregut s’arrisca en espais feréstecs, travessa ponts, s’endinsa en túnels i, després de cinc minuts de diversió, finalitza a l’estació d’origen amb l’irresistible repicar de la campana... és clar, si la toca un la volen tocar tots, inclosa la Júlia que acaba d’arribar! (per tant: més abraçades, més petons, com si no s’haguessin vist des de fa mesos...).





Explorem una altra àrea infantil, menys ocurrent que la primera, de castell amb pont i tobogan i caseta de fusta. Alguns tenim la sort de gaudir del riquíssim menú que els grills preparen dins la caseta: sopa de macarrons (uhm, cuina experimental...), salsitxes amb molt de ketchup i, fins i tot, (no recordo si ha estat na Marina o na Júlia) un gelat de patata!





Són quasi la una del migdia i convé desplegar el campament base en algun lloc on tots (això també inclou als papes i les mames) dinem amb certa decència i dignitat. Qui més qui menys, a aquestes hores, ja ha delimitat el seu territori amb estovalles estratègicament desplegades o altres ocurrències que, en realitat, indiquen veterania en l’art del pícnic. Als novells (nosaltres) els toca recórrer el parc a la caça i captura de racons, en el millor dels casos, inexplorats o, en el pitjor, descartats... Més enllà del perímetre immediat al bar del parc descobrim tot un món, amb menys xivarri i més taules (lliures!) perfectes per a dinar. Posem l’ull a dues taules que semblen esperar-nos i, fets els repartiments (els més petits aquí, els papis i mamis allà), comença el carrousel de tuppers, coberts, plats de plàstic, gots de colors i pitets. A una banda, Marina, Agnès i Martí, a l’altra, Luca i Júlia (macarrons per a ells, amanides d’arròs, ensalada russa i truita de patates per a elles). I la veritat és que fa goig veure’ls tan ben posats, tan aplicadets... si és que quan volen (i acostumen a no voler, eh...) són un encant!



Bé, tot s’ha de dir: amb els segons plats i els postres s’han desmadrat una mica. Algú ha tret una pilota petita i tots a barallar-se per ella. Un altre explora unes impertinents escalinates i tots s’hi afegeixen. Mentrestant, a la taula del costat, la resta hem anat dinant de la millor manera possible: amb un ull al plat i l’altre als petits trapelles, amb una cama sota la taula i l’altra a punt de sortir a corre-cuita. Des d’Arenys de Munt ha aterrat damunt la taula una generosíssima ració de maduixots del Maresme (gentilesa de l’àvia d’en Luca) per gust i satisfacció de tots els presents. També apareix, encara que no sé ben bé d’on, un oportú assortit de pales, rasclets, cubells i motlles de plàstic multicolors que inicia un captivant període de treva que, abans no s’esfumi, aprofitem per organitzar una expedició cafetera...








El que segueix a en Martí, durant la propera hora i mitja, és: 10% sobretaula, 20% per aquí no es puja, 20% per aquí no es baixa, 40% cançons-ballaruca (improshow col·lectiu) damunt d’una taula, 5% locomotora (obstinada a descarrilar) i 5% comiats i petons.




Definitivament els núvols s’han rendit en l’intent d’aigualir-nos la festa i s’han anat dispersant a favor d’un solet més que agradable (a estones fins i tot excessiu). L’interior del cotxe bull i, al temps de comptar a deu, el que es preveia: en Martí s’ha quedat fregit, però no de calor sinó de cansament. KO tècnic.


No dormirà el que voldria, ni pensar-ho. Un cop a casa no triguem massa a despertar-lo, entre protestes i plors, per a donar-li una mica de berenar i preparar-nos per un esdeveniment històric. Vaja, que l’Europa disputi el play-off a segona B no ocorre tots els dies, ni totes les temporades (ja ho voldrien). Doncs bé, avui s’enfronta contra l’Arandina (sí, d’Aranda del Duero), un altre tercer classificat de tercera, però del grup VIII. L’ascens és complex pels qui no han quedat líders del seu grup (ja que hauran de superar fins a tres eliminatòries a doble partit!), però el somni, fruït d’una temporada excel·lent, comença aquesta tarda al Nou Sardenya!


Ens acomodem durant la primera part al lateral sud, fora tribuna, per rostir-nos de valent durant quaranta-cinc minuts. Gaudim de l’himne del club, que no havia sentit mai:


Europa, Europa, Europa sempre endavant! 
No tinguem por del que vindrà,
el futur hem de guanyar!

Europa, Europa, Europa sempre endavant!
Que la nostra fe en la victòria
a tothom faci vibrar!

Tot i els 3550 espectadors congregats (l’habitual són 600, 700 a molt estirar...) i la fe en la victòria que proclama l’himne, al minut 10 els escapolats ja perden per un gol en pròpia porteria. I encara gràcies, perquè els visitants han tingut oportunitats per sentenciar l’eliminatòria. A la segona part, amb un bronzejat notable, ens refugiem a primera fila de tribuna i avorrim un partit sense joc ni ocasions. Per fi acaba el partit i el resultat no s’ha mogut, però nosaltres sí: directes a la gespa per jugar a pilota amb el seu amiguet Àlex (que ja teníem clissat de fa estona).



I abans de tancar el post, si se’m permet, ja no és un pronòstic sinó una certesa (perquè en aquest moment ja s’ha produït): l’Europa tornarà a perdre el partit de tornada, per 2 a 0, i deixarà escapar la possibilitat de promocionar a Segona B. Potser ha estat un punt i final massa rotund i contundent... però, què hi farem?...en els partits decisius ‘la pelotita no quiso entrar’...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada