15 de març del 2012

BARCELONA BEER FESTIVAL (o definitivament desbordats, per tots cantons) - 2ª PART

Diuen que segones parts mai són bones; avui ho comprovaré. De moment, el compte de BBF a Facebook va ple de queixes relacionades amb les llargues cues d’ahir per accedir al recinte; això els qui van poder entrar, perquè molts altres (vinguts alguns de ben lluny) hauran d'esperar a una altra ocasió. Un servidor ha pres bona nota de la indignació virtual i em planto, aquest cop amb la meva mare (en Martí repeteix), a les 11 del matí a les portes del convent.

Hi deu haver ja una cinquantena de persones, got en mà. És una hora peculiar, en terra de ningú: massa tard per esmorzar i massa aviat per l’aperitiu, si bé l’hora idònia per visitar el Festival. Amb el domini dels qui repeteixen, assalto convençut la carpa de les monedes i, per deu euros, me’n donen quinze.

S’ha d’aprofitar aquesta estona de treva, així que sense més preàmbuls m’acosto temorós als cartells amb la relació de cerveses escollides per aquest matí. A primer cop d’ull ja trobo a faltar les làmbiques pendents d’ahir (potser les van liquidar el divendres...). Del que hi hagi triaré al meu gust, perquè la meva mare no té preferències.

Em decanto, per començar, per la belga Lupulus Blonde i la londinenca Yakima Red de Meantime. Sí, canvio l’estratègia i em reservo les catalanes pel següent tast. Aquestes dues venien apuntadetes de casa i, francament, s’ho valen. La Lupulus Blonde és rossa (com el seu nom indica) i té la particularitat d’haver-se refermentat en ampolles de xampany. Com anell al dit per a ma mare, no? Ens ha sorprès molt gratament, tant l’aroma com el regust, acompanyat en boca per una gasificació similar a la del cava. Molt refrescant, ideal per a estrenar-nos. La Yakima Red, d’altra banda, es caracteritza pel seu preciós color coure brillant causat per l’ús de malta vermella. La barreja de fins a cinc varietats de llúpol li dóna aromes i sabors de fruita de passió i cítrics. L’arrencada ha estat immillorable. Seguim per bingo?




Invertirem les sis monedes següents en cerveseres catalanes, totalment desconegudes per mi. A la comarca d’Osona ha crescut amb força la cervesa dels ausetans, Ausesken en alfabet íber. La varietat blanca que han portat al Festival està elaborada amb malt d’ordi i blat cru mantenint el seu compromís d’ingredients de proximitat. Lleugerament àcida i primaveral... Llàstima que no han decidit incloure la variant Torrada a l’oferta del BBF, m’han deixat amb les ganes, però ja la trobaré per alguna banda, i tant... La parella escollida per aquest segon tast és la Reptilian Thymus (pel nom ningú diria que són d’El Vendrell), també d’estil witbier, molt suau i refrescant, amb espelta biològica i subtilment aromatitzada amb farigola. Potser és perquè la calor ja apreta, o perquè ‘la plaza está abarrotá’ de cervesaaddictes, o perquè aquesta ronda no ha estat prou satisfactòria, o probablement una barreja de tot plegat, que m’he quedat una mica aplatanat. I, a sobre, només em queden tres fitxes grogues, snif...; això ho haig de remuntar immediatament.


Haig d’encertar l’últim tast i acomiadar-me del Festival amb el cap ben alt. Reviso la guia, minuciosament, marejo les pàgines cap una banda i altra fins aturar-me a la cerveseria The Evil Twin, dels Estats Units. Puc triar qualsevol de les tres modalitats que presenten al Festival perquè, incomprensiblement, estan les tres punxades simultàniament (no hagués estat millor anar dosificant un barril per dia per tal d’acostar-la a més gent?). En qualsevol cas, m’arrisco amb la Yin, una Imperial Stout de color fosc, proper al negre. Li escatimo una moneda (en val quatre i només en tinc tres); els hauré fet pena o el regateig és una pràctica permesa? El bar del convent està tancat (i què passa amb els qui pretenguin maridatge? ui, ui, ui...) però ens permeten compartir una de les taules a l’ombra de la porxada del convent. Més còmode i relaxat, degusto aquesta cervesa potent (9,2%), descaradament amargant, i amb evident aroma torrat. La guia adverteix que es tracta d’una cervesa maligna i a fe de Déu que ho és. El seu cos et deixa, literalment, tip. Un final contundent, no hi ha dubte. Ho confesso: ara mateix no voldria tastar cap més cervesa.


La una del migdia (exactament com ahir, no?) i abandonem el Festival, ohhhhhhh.... i ja hi ha gent fent cua per entrar! Ara ho veig en un improvisat cartell, enganxat matusserament a la porta: ‘Aforament limitat a 600 persones’. Qui haurà fet aquest càlcul? Entre l’espai que ocupen les taules i els bancs, la carpa de venda de monedes, els lavabos portàtils de plàstic, l’artilugi neteja-gots (que avui no funciona!, ui, ui, ui…), i tota l’àrea reservada per als barrils-tiradors-barra..., no hi ha cabuda per a tanta gernació (sí, esclar, físicament hi caben, com al metro en hora punta, però no dóna cap gust...). Per descomptat que serà un dels aspectes a millorar de cara a la propera edició; suggereixo l’emplaçament del Moll de la Fusta, com la Mostra de Vins i Caves. La resta de punts dèbils i incidències..., els atribueixo a la inexperiència i a la incertesa d’un Festival que ha debutat i que, en línies generals, és de justícia puntuar-lo amb una nota ben alta. L’enhorabona, per tant, als organitzadors! 





El procés de descompressió, després d’aquests intensius i matinals cervesers, ens duu fins al Parc de la Ciutadella, on ens deixem seduir per les seves àmplies zones de gespa i grans passeigs. Un matí rodó, com el d’ahir. Barcelona Beer Festival, a partir d’enguany, un referent ineludible pels apassionats per la cervesa. L’any que ve més, i millor!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada