14 de juliol de 2017

LA MODEL EM PARLA...

M’acosto entre setmana al desolador fortí de La Model, excentre penitenciari alhora empresonat dins la ciutat, enmig d'un creixement urbanístic implacable. Barcelona, des de 1904, l’ha suportada a desgrat i li ha consentit massa episodis deplorables. La presó, d’on no fa ni un mes es traslladaren els seus darrers mil reclusos, ha patit els períodes més convulsos de l’últim segle... testimoni tràgic de diversos moviments polítics, com l’anarquisme, la Segona República, la Guerra Civil, o el Franquisme. L’impacte de cada conflicte fou molt evident entre aquestes parets, tant tenyides de vergonya i tristesa. La contínua repressió es traduí en precarietat, insalubritat, tot plegat encobert dins d’una lúgubre caverna de misèries humanes, sovint provocades a traïció, injustament.




L’entrada principal és al carrer d’Entença, just al centre de la façana on apareixen dues inscripcions inequívoques: ‘Preventori Judicial’ i, més amunt, ‘Serveis Correccionals de Catalunya’.


Espero el torn (amb cita prèvia!) al pati d’oficines i serveis dels funcionaris de presons, ben a prop de la sala de recepció de visites.


Rebrem unes breus indicacions per a, tot seguit, accedir a la presó, travessant tres cancells (no s’obre la següent porta fins que l’anterior està ben tancada) fins a un passadís central, on pròpiament s’inicia la visita: 'La Model ens parla'. A l’esquerra ja ens esgarrifa per sorpresa la paqueteria on va ser executat al garrot vil l’anarquista Salvador Puig Antich l’any 1974.


S’estén el passadís, més enllà de la cuina i l’infermeria, fins a la gran sala central del panòptic, una mena de rotonda on tot conflueix i des d’on es té un control radial infalible (i que tantes altres presons han pres com a patró estructural).




Podem recórrer lliurement tres de les sis galeries que convergeixen en la sala del panòptic, per a resseguir les cel·les, distribuïdes en tres nivells. Persegueixo els panells on es relata i s’accentua la dissort d’alguns presos famosos (Vaquilla, Puig Antich, la Gilda, Helios Gómez,...), '113 anys-13 històries', i la sobrietat de cada cel·la, rera una porta metàl·lica: llitera, prestatgeria i lavabo.






També em creuo amb la biblioteca, el menjador, la bugaderia o la perruqueria, fins a escolar-me al pati habilitat entre galeries, dominat per una pista de bàsquet, on també s’amunteguen els edificis dels tallers per a interns.




Al final de la visita m’entretinc en la sala dels locutoris, angoixant espai de trobada entre els interns i les famílies, sota l’estricte control reglamentari dels vint minuts per visita...




No ens cal una fugida furtiva, ni cap amotinament a l’estil del famós Vaquilla, sinó una evacuació pacífica tot i força compungida. La visita remou l’ànima, i a estones es mostra incòmoda i frustrant; només alleugera la decisió final, fruit d’una reivindicació històrica: reconvertir l’antiga presó en un espai verd farcit d’equipaments educatius i assistencials, amb el compromís irremissible de mantenir-hi un Espai de Memòria... perquè, diuen: ‘Els pobles que obliden la seva història, estan condemnats a repetir-la’.

10 de juliol de 2017

TRAIL FONTS DEL MONTSENY 2017 - 4h36'15''

Persegueixo pretendentes... algunes es tornen intractables, inaccessibles, desplaents... mentre d'altres guanyen encant i em fascinen irremeiablement. El calendari, enguany, s'ha conjurat per a fer possible el meu idil·li amb el Parc Natural del Montseny.


Tot encaixa: 3a edició del Trail Fonts del Montseny! M'estreno per la porta gran i em llenço a la versió salvatge dels 30km, amb 1.925 metres de desnivell positiu!



Som-hi, no cal donar més voltes al perfil diabòlic de la Cursa, sinó a la riquesa d'un escenari natural extraordinari, autèntica reserva de la biosfera de la UNESCO.


La cursa arrenca a les vuit del matí, des de la plaça Major del poble osonenc de Viladrau (a una hora amb cotxe de Barcelona!), i abans hauria de recollir la bossa del corredor al pavelló esportiu municipal...; ni vull confessar a quina hora ha sonat avui el despertador i m'he escapat furtivament de casa...


Mama només hi ha una!, avui víctima i ànima còmplice de les meves bogeries! Gràcies, un cop més, per suportar, confortar i temperar aquestes obstinacions incomprensibles.



Amb precisa puntualitat viladrauenca s'inicia l'edició d'enguany, amb tres-cents corredors extasiats amb la clàssica melodia rockera dels australians AC/DC: 'It's a long way to the top', una metàfora oportuníssima.


L'inici és suau i dòcil, un escalfament molt bondadós. Convé reservar, i molt!, fins al primer avituallament, perquè aviat comença la primera gran pujada fins al turó de'n Pou de'n Sala. Hem anat resseguint la carena i gaudint d'unes panoràmiques impressionants del propi Montseny, de les Guilleries, i fins del Pirineu.


Però convé no embadalir-se massa, que també hi trobem baixades força tècniques... i de nou més pujada, fins al Coll de les 3 Creus i, passat l'equador del Trail, fins a la Font dels Cims. Ho tinc comprovat: pateixo més en els descensos, molt més exigents i compromesos...


Els avituallaments suposen un oasi magnífic, revitalitzant. Coronar el Turó del Mig, a mil cinc-cents seixanta metres d'alçada!, és reconèixer-se victoriós... perquè ara tot és baixada, nou quilòmetres fins al poble de Viladrau. Un tram llarg, interminable, amb un darrer avituallament prodigiós i un pervers epíleg d'escales diabòliques fins pràcticament l'arc d'arribada.


Un final exquisit, emocionant, per a un temps final de 4 hores, 36 minuts i quinze segons de goig, patiment i satisfacció... Noranta-novè classificat, i portentosa cervesa artesana Montseny Malta com a guardó, tant intensa i exquisida com el magnífic Trail Fonts del Montseny!



7 de juliol de 2017

4 ANYS: CELEBREM-LOS AL TIBIDABO!

Ja hi tornem a ser, víctimes i alhora afortunats d’una translació terrestre indefugible, implacable, plena d’oportunitats..., d’aniversaris: avui n’Arnau cumpleix quatre voltes al Sol, i ho celebrem plegats com es mereix.


Uhm... és l'hora dels regals... a veure Martí, llegeix a l'Arnau el que posa aquí: 'Invitació al Tibidabo per a l'Arnau i la seva família...'! Wuauh!


Sorpresa màxima, perquè avui és dijous... i encara que les escoles ja estan de festa, el papa i la mama han demanat permís a les feines... Amb en Martí, al parc Tívoli de Copenhague, vam deixar el llistó molt amunt... així que el nostre menut Arnau també es mereix una celebració d'alçada!




I amb alçada ens estrenem, al punt d'obrir les portes del Parc, directes a la cistella taronja de la roda panoràmica Giradabo!


Saludem a les mascotes del Parc i ens llancem, sense cues!, a l'atracció inaugural del Parc al 1915, exclusiva i emblemàtica: els vagons aeris de les Bruixes i els Bruixots, deliciosa atracció que s’ha guanyat l’estima i somriure de n’Arnau malgrat l’espant inicial.


L’atracció preferida, la que ha empès a un bucle continu de repeticions, també sense cues!,ha estat el Zoochock: una versió selvàtica (però menys salvatge que els Crash Cars) dels autos de xoc de tota la vida. Avui s’han guanyat els carnets perquè han resolt magistralment un munt de sessions pràctiques de conducció...


Seguim baixant nivells i perseguint altres reclams inevitables: com les sessions de cinema 4D, amb ulleres de visualització 3D més altres efectes sensorials d’aigua i vent..., els laberints de miralls, la ruta per Alaska amb foca, el sinuós tren de la mina, la divertida catifa màgica, els refrescants vaixells víkings, el repòs del trenet txu-txu, i els emocionants salts amb troncs d’aigua.







El matí ha volat, i ja és hora de dinar... a la zona de pícnic habilitada al Camí del Cel, on hi ha disposades unes taules amb forma de fulles que sostenen unes sofertes i divertides formigues. En la intimitat d’aquest racó del Parc entonem ‘l’Aniversari Felic’, n’Arnau bufa ben fort per a pagar la flama del quatre i ens cruspim plegats el pastís de xocolata! Felicitats Arnau!





Abans de tornar a l’agitació i mareig de les atraccions ens entretenim a l’espai forestal d’aventura, ple de ponts i tobogans gegants... No hi ha ‘millor’ digestió: tot són persecucions, salts i rialles!






Estirem la tarda, reconfortats per un dia esplèndid, repetint atraccions i atrapant-ne de noves (com les llaunes, el simulador Tibicity, les cadires del Diávolo, i el vaixell Piratta) per a refugiar-nos finalment en el nivell superior per a gaudir d’un espectacle musical final de la mà de Gerónimo Stilton, i asserenar-nos als peus de la històrica Atalaya. Just darrera nostra es descobreix el millor balcó panoràmic de Barcelona, a cinc-cents dotze metres sobre el nivell del mar! Un brindis de comiat i, objectiu aconseguit, una celebració magnífica d’aniversari! Hem obert i tancat el Parc, i de camí a casa alguns també ja tanquen, rendits i somrients, els ulls. Bona nit!